Mor Manel Barrera, un dels pares de "Sang Culé" i "Tu no m'estimes"

Ha mort Manel Barrera, un dels pares de Sang Culé. Ha sigut divendres 2 d’abril a les 6 de la tarda, a la seva residència d’Hospitalet de Llobregat. L’ELA que li van diagnosticar des de poc abans de l’edició de Tu no m’estimes finalment ha conclòs el seu tràgic i previsible procés, però no per això menys dur.

Jo, el pare que quedo, vaig tenir la sort de poder veure’l la tarda del dia abans del desenllaç i adonar-me que la maleïda malaltia no havia fet ni una osca en la seva fermesa i intel·ligència. No vaig sentir ni una sola queixa ni plany per la seva situació, com tampoc mai abans en tots aquests anys; ni tan sols un comentari de la seva malaltia. Ans al contrari, encara va ser capaç de riure de tal manera que tant el seu amic Lluís F. Zaurín com jo vam pensar que encara teníem Manel per a dies. Però no va ser així.

Al dia següent vaig anar-me’n a l’Ampolla amb la meva família, sent l’avinentesa del pont de Setmana Santa. Acostumat a visitar aquesta vila de l’Ebre, no vaig recaure en el fet que era un dels escenaris de Tu no m’estimes. Vam arribar a l’hora de dinar i vam decidir de fer-ho a l’Hotel Restaurant El Sol, escenari més concret que ens va inspirar per allotjar els protagonistes de Tu no m’estimes en la seva baixada a l’Ebre seguint la pista del malvat protagonista Sánchez-Tudela. Jo, ingenu, menjava i no pensava en la novel·la però.

En acabar de dinar, amb la dona i els nens vam decidir d’anar a fer un tomb per la desembocadura de l’Ebre, vora l’urbanització de Riumar, la mateixa on el malvat Sánchez-Tudela del Tu no m’estimes tenia un xalet tapadera per a les seves operacions de narcotràfic a la costa. Però jo simplement anava a fer un tomb amb la família.

I just fou quan estava ajudant a caminar a mon fill Pau, passejant a tocar de l’aigua de l’Ebre, que César –un dels millors amics que ha tingut en Manel, tot i que rera la identitat de cuidador– em va trucar per dir-me que la meva parella de fet literària havia finit.

No vaig plorar ni entristir-me, però em vaig quedar molt atordit. I en aquest estat, la ment va començar a treballar sola i vaig començar a lligar caps amb el fet casual, o no, que havia seguit un dels camins que ell i jo vam traçar per al Tu no m’estimes. Potser per consolar-me, però vaig sentir-me satisfet de, si més no inconscientment, haver-li pogut retre aquest homenatge en les seves darreres hores. I el que sí que ara em fica molt trist és no haver-li pogut explicar, perquè ser del segur que li hagués agradat.

Després de penjar, vaig continuar passejant i de seguit vaig arribar a un mirador en forma de zigurat, on des de dalt es podia comprovar que el mar estava allà mateix a menys de cent metres rera uns canyissos on nien ocells protegits. Em van venir al cap allò dels rius que desemboquen al mar, que és el morir.

Però aquí ningú s’ha mort. Manel per sempre! En la memòria i en les seves obres.